Per fi ens vam conèixer!
Ni t’imagines lo nerviós que estava, veia un nen i deia és ell, és ell, però no
ho tenia clar... Van passar els minuts i els nervis anaven creixent i creixent,
no sé com explicar la sensació, però podria resumir-se en que veia que això
seria algo molt gran. Mai m’havia sentit així, mai havia tingut aquesta
sensació tant especial i la veritat que només et puc donar les gràcies. No per
el que has fet, sinó per tot el que aprendre de tu i per tots els moments que
passarem junts!
No hay comentarios:
Publicar un comentario